#novullpagar

És màgic veure un castell de sorra vora el mar. Tot comença amb un petit cubell i una mica d'imaginació i vas fent. Ara fas una torre, ara fortifiques una paret. Ara, per on passaran els cavallers? Doncs comences a fer una porta. I arriba el fossar, el camí, més torres... I al fina poses unes conxes que fan patxoca!


-Papa!!! Mira que xul·lo!!!
-Possa-li una mica d'aigua que et caurà!

I tu fas cas, i li posses una mica d'aigua. I, ai, l'has de refer una mica, però està més ferm, també es veritat. I comences, que si aigua, que si sorra, que si massa d'un que si massa de l'altre... I t'agafa una ona per darrere i t'ho desfà tot!

-Papa!!! Perquè l'aigua me l'ha desfèt?
-Perquè fill, tot en excès, és dolent. Fes-ne un altre.

L'Hospitalet de l'Infant 01/05/2012 12:30h

El #novullpagar està desfent el castell. Nosaltres som la ona. No hem se se impacients, després ja farem un altre, ara més aigua!!!

Un sou per a tothom

Ara fa uns dies als diaris va sortir publicat que Suïssa està pensant en establir un renta mínima de 2000€ per persona, a càrrec de l'estat.

Pensar en un món on tothom cobri i visqui com un rei, sense ser-ho, és poc més que innocent. I és en aquest sentit on es veuen les primeres crítiques: hi haurà una gran inflació i tornarem a ser on érem, però amb els preus 2000€ per cap més alts; argument que sembla molt menys innocent ja que sembla que aquest tècnic no han valorar que per haver inflació, primer de tot ha d'haver una pressió de la demanda que faci pujar el preu de les coses i a més a més ha d'haver una impressió d'escassetat.

Per la qual cosa, podem intuir que a la pràctica, hom qui cobri 2000€ extres voldrà gaudir de bens que abans no en tenia, per la qual cosa podem esperar que la inflació serà major en els productes diguem de classe mitjana acomodada ja que difícilment hi haurà més demanda d'enciam, oli o patates. Per tant, els productes bàsics no pujaran o pujaran poc.

Segon punt: hi ha d'haver sensació de escassetat. Aquí és on hi ha més por. En temps pretèrits, abans de les revolucions industrials, la sal per exemple va ser moneda de canvi; si bé ara, quant quilos en podries comprar amb 2000€? El suficient com per tenir-ne tota la vida. Doncs aquí és on el mercat té un dilema amb les revolucions industrials: som capaços de sobreproduir, de tenir més del que podem consumir i quant un be és superior a la oferta el seu preu no té marge de benefici. Tot això enllaça amb la obsolescència programada i ens volen fer creure que hi ha escassetat. Però no és així ja avui en dia tenim la capacitat de produir tant aliments com bens i serveis molt per sobre del que necessitem (i per això hi han aquests índex d'atur!).

I tercer i darrer punt, una renta mínima permetria una mercat menys depredador i la gent podria tenir la confiança que pot pagar el cost d'allò que som capaços de sobreproduir (alimentació, roba, habitatge...). A més a més la gent tindrà l'estímul de, ara sí, treballar per poder obtenir allò que no som capaços de fer-ne per tothom (hi-tech, medicina estètica, art, orfebreria, seda, coto d'alta qualitat, I+D+i...). I finalment, les empresses tindran als treballadors més motivats i, òbviament, als més formats. Això sí els que més manen i més cobren amb el sistema actual, els depredadors actuals, serien més pobres ja que els seus treballadors també es permetrien els viatges de luxe i les operacions d'estètica, perquè permetre que tothom pugui tenir accés a allò bàsic fa als rics més pobres.

Democracia reforzada

Estos días, a colación de las intervenciones en Grecia y Italia, escucho tertulianos, políticos e intelectuales sobrecogidos ante lo que han llamado algunos “golpe de estado de los mercados”.

Es cierto que quizá los procedimientos no han sido los más adecuados, si bien hay que hacer una revisión crítica a un sistema democrático decimonónico que adolece de un mal principal: parlamento y gobierno no están bien separados, uno a otro se cubren las vergüenzas y buscan mantener su estatus y no perder el poder. A ello le llaman alternancia, y algunos dicen que es la esencia de la democracia, yo no lo creo. En este sentido, además, me sobrecoge la perversión del sistema actual pues considera que un buen orador es un buen gestor y, como hemos visto, no es así.

Es por ello que me planteo que quizá el sistema democrático actual deba ser modificado hacia una democracia reforzada, mejorada, en que cada cual haga lo que sabe: decir qué se ha de hacer (parlamento), hacerlo (gobierno) y controlar que se haga correctamente (juzgados).

Es en este sentido que entiendo que el poder legislativo, las cortes, deben de ser, como hasta ahora, la representación del pueblo elegidos por sufragio unipersonal, universal y secreto. Si bien, a mi entender el poder ejecutivo, el gobierno, debe ser propuesto directamente por la sociedad civil, a traves de los diferentes colegios profesionales, y el parlamento debe, como hasta ahora, nombrar y revocar según considere. Así podríamos garantizar que nuestro gobierno serán persona con altas capacidades, especialistas en su materia, ajenas a la política, y que su función no es otra que ponerse al servicio de todos bajo la supervisión y control, como hasta hoy, de los poderes ejecutivo y legislativo.

El primer cadàver

La Caixa anuncia avui que es converteix en Caixabank, abans d'agost de 2011. És el nostre primer cadàver col·lectiu, ha mort el model econòmic del país, potser no era millor ni pitjor, però el que està clar és que era un model diferent que augmentava la diversitat, i això sempre és bo.

Aquesta Caixabank ja era una marca registrada que segur que més d'un havia vist a Andorra, quant la Caixa tenia la seva divisió allà, que ara és diu Crèdit Andorra i que, al menys oficialment La Caixa ja no és el propietari. Ens diuen que mantindran l'obra social, que els darrers 10 anys ha destinat 5.000 milions d'euros (si contem totes les caixes); però no ens podem enganyar, al final el model passarà a ser un model bancari al us, i per tant, orientat al benefici dels propietaris que al cap i a la fi són els que posen el risc dels seus diners; l'obra social passarà a ser com actualment són les obres socials de qualsevol col·lectiu de risc, un fenomen folklòric que només serveix per justificar la consciència un dia a l'any, i aprofitar per fer algunes fotos a l'Hola.

Armem-nos de paciència perquè encara hauran de passar més cadàvers col·lectius, i més d'hora que tard.

Fes-te visible!

Sempre he pensat que abstenir-se a les eleccions era una forma, un tant infantil, de dir que no t'agradava el sistema. Una especie de "doncs ara ja no jugo" que fèiem al pati de l'escola quant el típic toca-nassos no feia més que fer-te la guitza. Però davant l'alternativa "ara ja no jugo", només tenies la opció d'anar al profe de torn del pati, que el pobre estava bastant amargat, i dir-li. Això provocava un sarao que durava cinc minuts i no solucionava res: que si t'has xivat, que si ja no jugarem més, que si... etc. I tota la teva reputació per l'aire.

I què pot fer un abstencionista responsable? Doncs votar en blanc. És una forma de dir als partits que no t'agraden, però que confies en el sistema (la democràcia). Però passa igual que quant li deies al profe... RES i a sobre quedes com un idiota.

Doncs com que hi ha gent molt llesta que se les pensa totes, ja fa un temps que van crear un partit que se'n diu Escons en Blanc que es presenta a les eleccions del Parlament de Catalunya en coalició amb Ciudadons en Blanco. Aquest partir el que busca és que es visualitzi el malestar i que, veritablement siguin representats aquells que són demòcrates i que no estan d'acord amb els partits actuals. Diuen que, per tant, si aconsegueixen representació deixaran l'escó buit i que no cobraran cap remuneració. La idea és pressionar a l'establishment polític perquè ho facin millor.

Aplaudeixo aquesta gran idea en tant que sortida madura i democràtica, i animo a votar-los a tots aquells que creuen en la democràcia i que alhora volen introduir unes millores que cap partit els hi proposa. Perquè una cadira buida al Parlament val més que mil paraules.

Pulsions de vida i de mort

No deixo d'admirar, dia sí i dia també com està derivant la qüestió electoral.

Per una banda ens ha aparegut una nova formació, Alternativa de Govern, encapçalada per la defenestrada Montserrat Nebrera, que ha entrat al joc tard i malament. El principal problema d'aquesta senyora és el seu caire tècnic i snob, ja que tot i ser una professional molt competent, docent universitària i de bona família, té aquest punt irreverent de qui ha aconseguit tot el que es proposava a la vida. Crec així que ha perdut el principi de realitat i que viurà una segona defenestració més per manca d'estratègia que no pas de contingut, ja que seria realment molt interessant que hi hagués un partit liberal federalista.

En segon terme, i no menys important, el PSc està competint amb el PP sobre l'espai espanyolista mobilitzant les grans figures del centre a la perifèria, que busquen reconquerir les províncies perdudes per l'atac dels bàrbars. Per altra banda, de la deriva xenòfoba del PP millor no parlar-ne.

Intento així entendre què passa pel cap del president, que és qui manega la estratègia electoral del PSc. Segons alguns autors, dedicats a treballar sobre la psique més clàssica, les pulsions són aquells motors motivacionals que ens mouen a perpetuar la nostra vida, tal com menjar, beure o practicar sexe, és el que diríem pulsions de vida. Però si ens hi fixem una mica més, l'objectiu d'aquesta pulsió és arribar a la satisfacció de la necessitat i la pau interior, la quietor; i si mirem un mica més la vida té per finalitat la mort, la quietor absoluta i la manca de necessitats, és a dir que la mort és part indissoluble de la vida; i encara podem dir més, la mort és a vegades vista com la solució, en tant que quant la pulsió de vida és molt costosa (no trobem menjar, estem malalts... ) la mort soluciona el dilema i és un alliberament del conflicte entre el dolor i el plaer, és la pulsió de mort.


Intento traslladar aquest principi teòric als caps pensants del PSc i ho veig molt clar. Aquests, des de fa uns anys han aconseguit satisfer les seves necessitats sense gaire esforços (alcaldies, diputacions, conselleries...) i aquesta satisfacció ha sigut molt plena, però ara que la situació és fa més complexa i que se'ls hi demana una major determinació i definicio, aquests veuen que cal treballar més  i ha sigut tant gran la tensió interna que no han suportat el dilema PSc-PSOE i que era la quinta essència de la seva formació. Així doncs han decidir alliberar-se del conflicte intern de la forma més ràpida possible, buscant l'autodestrucció, la mort del PSc. Ara ja no caldrà seguir amb aquest neguit intern ja que el final alliberador de totes les tensions és molt proper.

Capítol III

Eren gairebé les 6 del matí i en Roger encara coordinava els diferents secretaris dels ministres, a les 7 tenien que estar tots com un clau a la Generalitat, era una ordre del Cap de Govern. Tenia a sobre de la taula una tablet amb la que coordinava les trucades i correus, i a aquestes hores no era capaç de posar-se en contacte amb el Ministre de Turisme. El problema principal era que amb la deslocalització de ministeris Turisme estava a Figueres i calia que se n’assabentés com més aviat millor, sinó no arribaria a la cita, a més tenia el problema que no podia informar a Mossos que l’anessin a buscar, ja que era una reunió de govern de la que ningú deuria de saber. Roger, estava molt nerviós, ja era el quart cafè que es prenia per poder mantenir-se despert i això passava factura, però finalment va pensar en recòrrer en allò més senzill: la tieta Judith! Feia temps que la senyora vivia a Figueres ja que era artista i per allà hi tenia molta sortida.


Ring! Ring!! – sonava un telèfon clàssic sobre la taula – Ring! Ring!! La tieta va aixecar-se, com va poder, era molt d’hora i la nit anterior la musa de la inspiració va decidir presentar-se. Va caminar entre bastidors, teles, pintures i algunes peces per fer escultures; la pols s’aixecava al seu pas, però no cal dir que era una gran artista.

- Qui mana?
- Tieta, sóc en Roger, que l’ha he despertat?
- Ai, Roger, tot bé?
- Sí tieta, però necessito que em faci un favor?
- A aquestes hores, fill? Que està bé?
- Sí tieta, no s’amoini, és feina, però no em funciona Internet i he tingut que recòrrer a vosté, que és la únic que conec que té un telèfon clàssic a casa.
- Bé fill, tu diràs.
- Em caldria que anés a casa del ministre i li digui que necessito parlar amb ell, és molt urgent.
- Fill, però si no m’obriran la porta!
- Faci-ho, no s’amoïni i en tot cas els hi diu que ve de part del secretari de Governació.
- D’acord. I per cert, que tal la mare?
- Bé tieta, molt bé, després la torno a trucar i parlem una mica, ara faci’m aquest favor.
- Molt bé fill, petons.
- Igualment tieta.

I la senyora Judith es va presentar a la casa del ministre i va picar a la porta cridant “Senyor ministre! Senyor ministre! Que el criden de Governació!”. Al poble es van encendre unes quantes finestres i, fins i tot es va escoltar: “Judith, que ja has begut un altre cop! Deixar dormir, coi!” En aquell moment obria la porta la dóna del ministre que quant es va assabentar de la trucada li va fer saber al seu marit que d’un bot va posar-se en contacte amb el Roger i va sortir a corre-cuita cap a Barcelona.

Jaume no descansava pas, notava com les molles del sofà se li clavaven a l’esquena i tenia una pressió al pit i suors, però estava en aquell punt d’inconsciència que no et permet moure’t per manca de forces. Es tornà a dormir. En aquell moment es va veure a munt del llac del Juclar, com tantes altres vegades hi havia anat, però alguna cosa no anava bé, notava angoixa i va començar a mirar cap a tot arreu. Havia arribat sol allà? On estava la seva parella? O havia pujat amb algun amic? On eren? Va anar cap al refugi, va obrir la porta i no hi havia ningú. Cridà i cridà, “què hi ha algú?!” I tot d’una escoltà: “Socors!! Jaume ajuda’m! Ajuda!” Va sortir fora i no veia res. Escoltava els crits angoixant... qui era? Li era un veu molt familiar... Però no sabia d’on provenien. Tot d’una al mig del llac va veure dos braços, no sabia qui era, però va llençar-se, valent, a nedar cap allà. S’ofegava, no arribava, no tenia forces... “Jaume, si us plau! Ajuda’m!” Notava com no arribava, no podia ser, ell era força esportista... No arribava, escoltava la veu i no arribava... no tenia forces, no podia seguir nedant... s’ofegava... s’ofegaven... I cridava “on ets! On ets! On ets!!!!” I es va despertar amb els seus propis crits.

El president va arribar puntual, va agrair al Roger les seves gestions, va demanar un cafè i es va instal•lar a la sala corresponent. Portava uns papers a la mà i la cara de no haver dormir en tot la nit. Mica en mica els diversos ministres van anar arribant, Industria, Agricultura, Sanitat, Educació... I anaven agafant el seient que tenien assignat. Quant ja estaven gairebé tots van donar les 7 en punt.

Jaume es va aixeca del seu llit improvisat, amb molta suor i malestar, acabava de tenir un somni espantós. Va prendre un got de llet fresca que venien al poble on vivia i va ficar-hi un parell de galetes trencades. Es trobava malament, però no podia deixar passar més temps, tenia que prendre una decisió i obrir aquella carpeta.

- Senyors ministres– va dir el president- Saben que m’agrada l’ordre i la puntualitat i els hi agraeixo a tots . – Tot d’una s’obrí la porta del despatx i va entrar el ministre de Turisme-.
- Dispensi, president, però el meu secretari ha tingut problemes informàtics i no he pogut arribar abans.
- Segui, senyor Rovira. Com els hi deia, els agraeixo la seva presència en aquesta reunió extraordinària. Com ve saben ahir vaig tenir una reunió d’estat amb el president i el rei d’Espanya, que estaran al nostre país avui també. Tot just quant vaig sortir de la reunió el ministre d’Interior es va posar en contacte amb mi, i és per això que els ha convocat. Si vol explicar-ho vostè senyor Garcia.
- Gràcies president. Ahir al migdia vaig rebre al meu despatx al Director General dels Cossos de Seguretat i em va fer arribar una sèrie de document i un tall de veu que havien enregistrat a la frontera catalanoandorrana. Si els hi sembla la escoltarem, i va donar al play.

En Jaume va obrir la carpeta, allà hi havia poca cosa, només uns informes, unes de fitxes policials, tres passaports falsos amb la seva cara i un DVD. Va pujar al despatx que tenien a les golfes i va obrir el seu ordinador. Tant just va posar el DVD li va saltar un tall de veu i li va donar al play: “Escolta, ja has comprat el que et vam encarregar? ... Sí, cap problema, que tindrem al rei ben content! I ben mort!”